CRÒNICA DE L’ALTERNATIVA. FESTIVAL DE CINEMA INDEPENDENT DE BARCELONA

Si faig la vista enrere a tota aquesta setmana de festival he de dir que m’he sorprès, i molt.

 

Recordo el primer dia quan, asseguda al tren en el camí d’anada al CCCB, no deixava de preguntar-me: amb què em trobaré? Quan dius que vas a un festival de cinema, la gent sol imaginar-se “red carpets”, molts periodistes, gent famosa i elegant… L’Alternativa és un d’aquells festivals que clarament s’exclou d’aquesta categoria.

 

El Hall de L’Alternativa. Espai de trobada.

 

El sentiment és el de trobar-me com a casa, per la familiaritat, la senzillesa y naturalitat de l’ambient. El festival desprèn això i molt més, i crec que el Hall és la sala que més personifica la seva essència. Hamaques, coixins per terra, matalassos… la gent es posa còmode i comenta. És una zona de pas, de moviment, i una zona de barreja ja que no sols hi trobem el públic del festival sinó també el públic d’altres exposicions del CCCB. Això, per a mi, és l’Alternativa, és el cinema. Aquesta sala està oberta a tothom. No es necessita entrada per a accedir-hi i això la fa diferent. Amb projeccions non-stop i la gent parlant. Al cap i a la fi el cinema està fet per a això: per a reunir persones al voltant d’una experiència col·lectiva que dóna pas a idees, sentiments, opinions, punts de vista diferents… M’agrada perquè aquesta és potser la sala més salvatge, la més autèntica. Es deixa de banda tota aquesta suposada aparença que ha de tenir el cinema i es queda amb el que importa: el què i el perquè.

 

49 països participants i 150 projeccions al llarg de tota una setmana. Evidentment no vaig poder assistir a totes elles però vaig poder disfrutar de Diop Mambèty, Anne Marie Mièville juntament amb Godard, María Cañas, Camila José Donoso, Harun Farocki, José Alayón… Una gran varietat d’autors, una gran varietat de temàtiques… i un joc amb el temps que m’ha permès ampliar una mica més la meva visió sobre el cinema d’aquests últims 40 anys.

 

“Naomi Campbel” de Camila José Donoso i Tomás Videla

 

Trobo que aquesta varietat converteix l’Alternativa en un festival de culte. No en el sentit que un necessita saber per a entendre sinó perquè un cop es surt d’allà el públic s’ha enriquit culturalment. És curiós el que es pot arribar a aprendre escoltant converses alienes sortint de les projeccions, assistint a col·loquis de directors, intercanviat opinions al Hall o simplement fent cua.

 

Tota la diversitat d’activitats que oferia el festival (seminaris d’escoles, taules rodones, tallers infantils, masterclass…) va portar a un públic molt variat també. Gent jove, gent gran, nens… Tots reunits en un mateix punt compartint coses diferents i a la vegada similars, rebent una mateixa idea de maneres diferents.

 

Sarah Romero (1er)

 

 

PEDRO ALMODÓVAR APADRINA LOS 20 AÑOS DE ESCAC (VÍDEO)

El pasado jueves 20 de noviembre de 2014, para celebrar el 20° aniversario de la ESCAC, los alumnos y profesores de la escuela pudieron disfrutar de la visita de uno de los mayores directores y productores de este país: Pedro Almodóvar.

 

Os ofrecemos aquí una breve crónica escrita por uno de los alumnos asistentes, Òscar Larraga (1º). Al final, encontraréis un vídeo que resume la jornada. Si os gusta, ¡compartidlo!

 

Pedro Almodóvar corta la cinta que inaugura el nuevo plató con su nombre
Pedro Almodóvar corta la cinta que inaugura el nuevo plató con su nombre

 

Ni más ni menos que Pedro Almodóvar, cineasta ganador de múltiples premios, sobre los cuales destacan dos Oscar (uno a mejor guión original y otro para mejor película extranjera), se convirtió en el padrino del vigésimo aniversario de la escuela e inauguró el nuevo plató de la escuela, el cuál llevará su nombre en honor a su larga carrera profesional y a su amplia filmografía, compuesta por más de veinte largometrajes.

 

Por supuesto, su visita no terminó aquí, sino que culminó con una Masterclass en la que más que dar un discurso, Almodóvar respondió a preguntas de los estudiantes a la vez que les daba valiosos consejos. Así mismo, la ESCAC no solo se empapó de su experiencia, sino también de su simpatía y buen humor. A base de bromas consiguió meterse al público en el bolsillo y que se respirara una atmosfera agradable y cómoda, tanto para él como para el resto de asistentes. Tan íntima devino la atmosfera del coloquio que pudimos conocer las preocupaciones, las ambiciones y los intereses más personales del cineasta.

 

Almo_gent
El nuevo plató de ESCAC, lleno hasta la bandera

 

Acompañado por el profesor de la ESCAC Sergi Sánchez, Almodóvar nos contó sus inicios en el mundo cinematográfico y cómo, por el hecho de no haber ido a una escuela, ha aprendido solo con la práctica, la experiencia y los errores. “Cada cosa que hacía era como si la descubriera”, explica. Aunque esto también le ha facilitado la creación de un estilo propio, lo que ha hecho posible la aparición de un nuevo adjetivo para designar un estilo cinematográfico: ‘almodovariano’.

 

Aprovechando una oportunidad como esta, los alumnos de la escuela se le dirigieron en busca de consejo y opinión sobre el cine. Además, también le preguntaron por su filmografía, en relación al guión, a sus similitudes y repeticiones y acerca de la dirección de arte, a la cual, reconoció el mismo Almodóvar, trata de manera obsesiva. Según afirmó, le encantan los colores brillantes y saturados, sin mencionar su debilidad por el color rojo.

 

Sobre la figura del director, destacó la importancia de la comunicación con todo el equipo y la capacidad de decisión en cualquier momento. Además quiso subrayar que todo director tiene que encontrarse a sí mismo y, consecuentemente, su propia forma de narrar.

 

Pedro Almodóvar hablando de su cine, acompañado por Sergi Sánchez
Pedro Almodóvar hablando de su cine, acompañado por Sergi Sánchez

 

“He decidido que continuaré haciendo cine”, fue una frase que soltó Pedro Almodóvar durante el coloquio, ya que como dijo, ha nacido para hacer cine y espera verse al cabo de unos años aún dirigiendo, aunque tenga que ser en una silla de ruedas. Sin embargo, le aterroriza el hecho de que sus futuras películas rebajen el nivel de su obra, motivo por el cual se da un buen tiempo para reflexionar y asegurarse que quiere tirar un proyecto adelante.

 

Los alumnos de la ESCAC nos sentimos sumamente agradecidos del paso de una gran figura del cine (referencia y fuente de inspiración) por la escuela, y esperamos que todos los consejos que nos dio un día nos ayuden a tener la misma fama que Pedro Almodóvar.

 

 

¡HEMOS GANADO LA SHOPPING NIGHT BARCELONA!

Nos hemos llevado el gato al agua en la The Shopping Night Barcelona. Nuestra recreación gigante del robot Maria de la película Metrópolis de Fritz Lang ha sido considerada la mejor adaptación cinematográfica de un evento que pretendía convertir el Paseo de Gracia de Barcelona en un gran plató de cine.

 

 

No teníamos duda de que el esfuerzo (la figura se instaló durante todo el día bajo la lluvia) valdría la pena. Gracias y felicidades a todos los alumnos y profesores de Construcción Efímera que lo han hecho posible, así como a Oriol Barcelona y Marc Giralt por la genial iluminación, y a Filmin por su alianza.

 

Premio a la Mejor Adaptación Cinematográfica otorgado en la The Shopping Night Barcelona
Premio a la Mejor Adaptación Cinematográfica otorgado en la The Shopping Night Barcelona

 

CRÍTICA DE “SOMEONE YOU LOVE”

Hay películas que caen en tus manos en el momento adecuado y Someone You Love (Alguien a quien amar) ha sido, en mi caso, una de ellas. Las películas que suelo recordar con más nitidez y mejor sabor de boca no son las que voy contando los días que quedan para su estreno o las que cumplen mis expectativas después de salir del cine, sino aquellas a las que voy sin ningún convencimiento, solo por puro entretenimiento, y que, poco a poco, a medida que avanza la historia van calando en mi hasta tal punto que, en la escena final, a pesar de que esté con un grupo de amigos que sé que se reirán de mi al salir de la sala si me pongo a llorar, consigue que me de igual estar una semana escuchando sus bromas y termine cogiendo un pañuelo para quitarme las lágrimas porque no puedo ver la pantalla. Sé que en este caso, mi reacción causada por el desenlace fue un tanto exagerada (tranquilos, no revelaré nada importante), pero hay veces en las que las emociones contenidas interpretadas por los actores (y la película se basa en la represión de los sentimientos), consiguen hacer que el espectador las sienta como propias.

 

 

Someone you love, cuenta la historia de un cantante y la escasa relación que tiene con su familia debido a la fortaleza que se ha creado él mismo para evitar que le hagan daño. En uno de los momentos más estables de su carrera musical, en el que piensa lanzar un nuevo disco, y en el que, además, se siente mejor consigo mismo, ya que ha encontrado una nueva forma de vida que le permite estar lo más tranquilo y encerrado en su mundo posible, su hija le pedirá ayuda para que cuide de su niño, rompiendo todas sus costumbres y reglas establecidas, pues quiere intentar dejar las drogas en una clínica de desintoxicación y no tiene a nadie más a quien pedírselo. Una premisa inicial no muy original y en apariencia un tanto previsible, pero que gracias al gusto con el que se lleva a cabo, la delicadez de las imágenes y la increíble interpretación de Mikael Persbrandt , se consigue que sea una apuesta única y emotiva.

 

Como punto negativo, destacaría el final, pues es el momento más esperado de la película y tiene un desenlace muy rápido y sencillo. Pero, como dije anteriormente, los aspectos negativos no superan en absoluto a todas sus otras cualidades como: fotografía, sonido e interpretación.

 

Sin duda, una película más que recomendable para cualquier tarde o noche en la que os prometo que, si no os gusta la historia, al menos disfrutareis con las canciones interpretadas por Mikael Persbrandt acompañadas de una puesta en escena muy cuidada y delicada.

 

Andrea Ordóñez Lozano (1º)

 

QUÈ SE SENT EN GRADUAR-SE A L’ESCAC

Durant l’acte de graduació de la 17a promoció de l’escola, el passat dia 21 de novembre, dos alumnes van llegir un discurs en representació de tots els seus companys. El text, escrit a sis mans per la Judit Cortina (producció), l’Oriol Puig (guió) i el Xavi Toll (producció), descriu molt bé com se sent un estudiant un cop finalitza els seus estudis a l’ESCAC. Creiem que és interessant per aquest motiu, i com que a més és molt divertit, el reproduïm aquí.

 

graduacio
Xavi Toll i Judit Cortina llegint el seu discurs sota l’atenta mirada de la mesa presidencial

 

ART O CRISI?

 

Bona tarda, autoritats, rector de la UB, Director de l’ESCAC, Padrins varis, pares i mares que ens estimeu i pagueu matrícules, companys en procés de graduació.

 

Avui tanquem quatre anys. No només acadèmics, també personals. Hem crescut, hem canviat, però per sobre de tot, hem après.
Hem après a conviure, a enfadar-nos i discutir. Hem après a plantejar-nos molts tipus de cinema i mil històries més. I aquestes històries ara les sabem explicar. Estem aquí per aquest motiu, perquè ens volem dedicar a explicar històries.

 

Els que estem avui aquí no som gent normal. M’explico: algú em pot dir en quina altra carrera els alumnes es preocupen per a quina hora marxa el sol? O en quina altra carrera un alumne prepara entrepans als altres companys i alhora es passa tot l’any lluitant inútilment per no fer-ho? Coneixeu alguna carrera en què una part molt reduïda dels alumnes es dediqui a escoltar les converses privades dels seus amics amb micròfons encesos dissimuladament? O en què no es dormi una nit a la setmana de forma estipulada per anar a rodar? No som gent normal però hi ha una cosa clara: els que hem quedat, ho hem fet perquè això ens agrada.

 

Però la pregunta és: ho teníem clar el primer dia que vam trepitjar l’ESCAC?

 

Fem memòria. 21 de Juny de 2010, Proves d’accés al Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals. ESCAC, Terrassa. L’edifici que avui hem trepitjat tantes vegades, era molt diferent aquell dia. Hi havia nervis, molts desconeguts i unes proves que ens semblaven impossibles de superar. Per a alguns de nosaltres era ben bé com fer els càstings d’Operación Triunfo. Però vam poder amb elles, igual que amb tota la resta d’obstacles que ens han portat fins aquí.

 

I dit i fet, ens descobrim a nosaltres mateixos el primer dia de l’ESCAC. Uns dies en què tots volíem ser directors sense saber molt bé per què. I podíem viure moments que avui, vistos perspectiva, foren èpics. Parlo del Xavi Toll fent foto en un curt, o la Blanca Vendrell intentant fer so. Tots hem passat per aquelles especialitats que no se’ns donaven bé, però al final tots els camins porten a Terrassa i tots hem trobat el nostre espai.

 

Avui ens podem sentir orgullosos dels tràilers que es projectaran aquí. Però per saber on som i on anem, és important saber d’on venim.

 

L’art del desenfoc, de la vibració estilitzada de la càmera, aquells ‘paneos’ que mai van arribar a bon port o aquells curts als què per molt que els hi apugéssim el ‘brillo’ en postproducció, mai hi vam veure res.

 

Gràcies a déu que hem millorat una mica. Per sort vam deixar enrere aquest infern de despropòsits generals que no podem deixar de recordar amb certa nostàlgia. I així vàrem arribar al tercer curs, el curs del gran canvi. Tots plegats vam deixar enrere la multitasca i vam digievolucionar a directors, sonidistes, muntadors, productors, guionistes, documentalistes, fotògrafs, artistes, i els que fan efectes especials, que no sabem ben bé com anomenar-los (efectistes especials?). Tots ens vam créixer; ara ja érem algú. Construírem junts una identitat professional que ens permetia treballar en equip i aconseguir fites més ambicioses. Cada cop més i més fins arribar als temuts, desitjats, disputats PROJECTES FINALS. Quinze treballs de ficció i 5 de documental dels què avui en podreu veure una petita mostra.
Quan els escrivíem, els somiàvem; i quan els preproduïem, veiem com una gran massa sense forma ni aparença s’acostava a nosaltres per apoderar-se d’una petita part de les nostres vida. Aquest n’és el resultat. Això és el que hem fet: han estat 8 mesos de preproduccions i rodatges que no sempre han estat fàcils; de fet, la majoria de vegades han estat més aviat complicats. Des de Barcelona fins a Marsella, passant per Port de la Selva, el Pallars Sobirà, el Delta de l’Ebre, Almeria, Sevilla, Polònia o Haití. Per tots aquests llocs em passejat les nostres càmeres i hem intentat trobar-hi una història, un personatge, una vivència que explicar.

 

Sí, ens agrada complicar-nos la vida. I ens l’hem complicat. I n’hem patit les conseqüències. Però aquí estem, som el que veureu, de moment. Perquè volem ser molt millors.

 

Avui deixem l’escola o la universitat, o com li vulgueu dir. Sabem que aquí les coses han estat més fàcils, que ara ve allò que nosaltres anomenem el GRAN ABISMO. Estem cagats pel que vindrà: es pot viure sent guionista? Director? Director d’art? Podrem fer cine? O farem videoclips dels nostre col·legues durant 10 anys més? Siguem honestos, la indústria no ens està preparant una festa sorpresa de benvinguda. Prou fan intentant sobreviure.

 

Però la pregunta que ens fem avui és la següent: i si ho fem d’una altra manera? Allò que avui surt d’aquí no hauria de ser una fotocòpia del que ja existeix, però sí hauria de ser un reflex d’allò que es fa avui. Tot i així, siguem valents, ambiciosos, fem tants curts com faci falta, tants videoclips com la nostra economia ens permeti, pel·lícules grans i petites, i sobretot intentem construir el cinema del futur, ni millor ni pitjor que el del passat; el nostre. I fem-ho de manera valenta, ambiciosa i coherent. Perquè no volem que vosaltres, pares, sigueu els únics que vagin a veure allò que fem, sinó que poguem ser capaços d’arribar a la gent amb allò que els podem donar: les nostres històries.

 

Avui en aquesta sala ens graduem persones molt diferents, amb visions encara més diferents del cinema. I és d’aquí, de les nostres diferències, d’on més hem après. Que siguin doncs, aquestes diferències les que ens donin identitat, caràcter i molta paciència per a esforçar-nos, perquè encara ho hem d’aprendre tot.

 

Moltes gràcies, i enhorabona a tots els graduats.

 

ESCAC EN THE SHOPPING NIGHT BARCELONA

Este jueves, día 4 de diciembre, se celebra la quinta edición del The Shopping Night Barcelona, un ya emblemático evento de dinamización comercial que durante toda una noche engalana el Paseo de Gracia de la ciudad condal. En esta ocasión, la calle se convertirá en un inmenso plató de cine, pues se rinde homenaje a la época dorada de Hollywood.

 

ESCAC y su departamento de Construcción Efímera han sido invitados a participar del acontecimiento, cosa que estamos haciendo con gran placer. Eso sí, nos hemos permitido una licencia, pues el decorado que estamos construyendo remite a otra gran industria del cine, la de Alemania en los años 20, a través de uno de sus títulos más destacados: Metrópolis de Fritz Lang.

 

Ahí va un esbozo. El jueves os lo mostraremos en todo su esplendor.

 

Proyecto para la Shopping Night Barcelona
Proyecto para la Shopping Night Barcelona