DONES DARRERA DE LA CÀMERA

La direcció de fotografia en cinema s’ha caracteritzat històricament per projectar una mirada masculina, però cada cop són més les dones fotògrafes que s’hi obren pas. A l’ESCAC ens enorgullim de dir que unes quantes han passat per les nostres aules.

 

 

És un fet, cada cop més comentat, que les dones es troben poc representades en el món del cinema. A tall d’exemple, podem indicar que cap de les 10 pel·lícules espanyoles més taquilleres de 2014 estava dirigida per una dona, o que només 4 dels 29 Goyas honorífics han estat atorgats a dones.

 

Les causes, com acostuma a passar, seran múltiples, i no pretenem analitzar-les aquí (sí que animem a que es facin més debats sobre el tema des de les institucions implicades). Per la nostra nada, ens enorgullim que de les nostres aules hagin sorgit cineastes femenines reconegudes com Roser Aguilar, Elena Trapé, Liliana Torres o Mar Coll; també ha estat una dona, Patricia Font, la responsable del curtmetratge que ens ha portat el primer Goya per a una producció d’ESCAC Films, Café para llevar.

 

També en el camp de la direcció de fotografia podem presumir d’haver contribuït a formar excel·lents professionals. N’hem entrevistat cinc per tal que ens parlin d’elles, de la seva feina i de com es troben en un món laboral on els homes han tingut, tradicionalment, un paper més destacat.

 

CATERINA BARJAU

 

Caterina Barjau una de les nostres dones fotògrafes

 

Tot just graduar-se la Caterina va marxar a Madrid. Hi va treballar com a fotògrafa a diferents revistes i mentre col·laborava com a foquista en rodatges de televisió, curts i publicitat. Poc a poc, la carrera de fotògrafa va anar agafant mes pes, i durant els últims deu anys s’ha guanyat la vida amb aquesta professió.

 

No és que s’hagi desviat del camí; més viat, ha redreçat el seu rumb. Quan va acabar el COU ja volia estudiar fotografia; però a darrera hora, estudiar direcció de fotografia en cinema li va semblar “una opció més completa y més divertida.” Diu que hi ha punts en comú i grans diferències entre un rodatge i una sessió de fotos. “En ambdós casos hi ha una preproducció, hi ha localitzacions, il·luminació, cal dirigir als actors o models… Tot i així, generalment una sessió de fotos no requereix tanta gent ni tantes hores com una producció audiovisual. Això provoca que pugui ser més espontània y relaxada.”

 

Les oportunitats laborals existeixen en ambdós camps, assegura. “Tant al nostre país com a l’estranger hi ha agències i productores amb ganes de trobar nous talents. Crec que la clau es troba en ser constant, en no parar mai quiet i en anar marcant el teu estil poc a poc dins de les possibilitats de cada projecte.”

 

Sobre l’estil ens diu que inevitablement cadascú té el seu a l’hora de treballar. “Va lligat a la pròpia personalitat. Quan retrates algú, la teva actitud entra molt en joc, tant si allò que vols aconseguir és una reacció en concret com si la intenció és capturar un moment natural. Interactues amb els retratats constantment, comparteixes una experiència de la qual sorgiran unes imatges fixes.”

 

Un dels aspectes destacats de la seva professió és el tracte amb persones famoses. Al llarg de la seva activitat la Caterina ha interactuat amb esportistes com Kobe Bryant o Leo Messi, actors com Concha Velasco o Eduard Fernández, o cantants com Lou Reed o Manel. Però això no la impressiona. “Retratar un personatge públic no representa un repte mes o menys difícil que fer-ho a una persona desconeguda”, diu. “Es tracta d’obtenir una mirada o una actitud que reflecteixi aquella persona, i la millor manera d’aconseguir-ho és tractar-los d’una manera directa i oblidar durant una estona la imatge que els mitjans han creat d’ells.”

 

Malgrat estar més que enfeinada, la Caterina no ha deixat de combinar la feina de fotògrafa amb col·laboracions en projectes audiovisuals, doncs el cuquet del cinema la continua picant. No vol deixar d’estar-hi vinculada, malgrat la dificultat que suposa. Treballar en el sector audiovisual requereix, de vegades, fer horaris intempestius, viatjar, etc. Cosa que complica l’anomenada ‘conciliació familiar’. Però ella es mostra confiada. Opina que “és necessària una bona organització, però és perfectament compatible”. Y tampoc l’amoïna la preeminència d’homes en el sector, doncs “com en totes les professions, la dona cada cop es va obrint mes camins, i va agafant mes presència. No crec que sigui un problema avui en dia ser dona i fer cinema; per a mi no ho ha estat.”

 

Visiteu el web de la Caterina.

 

BET ROURICH

 

Bet Rourich una de les nostres dones fotògrafes

 

Va començar la seva carrera fent d’auxiliar de càmera en els primers videoclips rodats per Kike Maíllo o J.A. Bayona. Amb aquella experiència va ampliar els coneixements adquirits a l’escola, i va començar a desenvolupar els seus propis projectes com a directora de fotografia. “En aquella època a Escándalo hi havia el projecte de fer videoclips amb pressupostos mínims. Recordo no parar de rodar, aprendre moltíssim plantejant-me esquemes de llum, alternatives de rodar, etc. M’ho vaig passar molt bé.”

 

Com que les oportunitats tard o d’hora arriben quan es demostra talent i es treballa cada dia, la Bet va acabar dirigint el seu primer llargmetratge, Bolboreta, mariposa, papallona (2007), i després vindrien Blog (2010), Fènix 11·23 (2012), Los chicos del Puerto (2013) o la propera Cómo sobrevivir a una despedida.

 

S’ho a guanyat a pols, i reconeix que la xarxa de relacions teixida al llarg de la carrera és clau per a progressar en el món professional. “La meva primera pel·lícula com a directora de fotografia va arribar gràcies a un contacte que havia fet molts anys abans en un curt de segon d’ESCAC. Com més gent coneixes més interessant és la professió.”

 

També considera bàsic obrir-se a la interculturalitat així com a la possibilitat d’haver d’exercir a l’estranger. Ella mateixa viu entre Berlín i Barcelona. “Treballar fora per a mi és una necessitat, veure altres formes de treballar i aprendre em dóna una altra perspectiva de la meva feina i noves idees per a treballar.”

 

La diversitat és bàsica per a aprendre i evolucionar professionalment. I això inclou tocar els diversos pals que ofereix la indústria audiovisual. “La publicitat o els videoclips permeten provar coses, i la veritat, fer imatges sense narrativa, de tant en tant, és com estar a un parc d’atraccions.”

 

Malgrat aquesta consciència d’incorporar i combinar formes diverses a la seva pràctica es declara incapaç de definir el seu estil. “Tinc zero perspectiva de la meva feina. Conec el procés intern que em porta a rodar cada pla de la manera que ho faig, però d’aquí extrapolar si tinc un estil… De fet, m’agradaria pensar que no, que cada projecte té l’estil que ha de tenir per sí mateix. Però suposo que hi ha coses que mai rodaria de certa manera, tot i que intento forçar-me a no repetir.”

 

Sí que ens explica que acostuma a definir molt bé amb el director els referents de la pel·lícula, així com allò que es vol expressar, alhora que intenta entendre la gent amb qui ha de treballar. “No és una cosa premeditada, és un procés quasi natural. Quan rodes una pel·lícula entres en un microcosmos on has d’estar molt a prop de certes persones: del director, director d’art, etc., i necessites saber com s’expressen per poder donar el millor de tu com a professional.”

 

I el fet de ser dona, li ha suposat un impediment? “Constantment escolto la frase “ets la primera directora de foto que conec”. Jo sempre responc que n’hi ha unes quantes i començo a citar totes les meves companyes d’ESCAC. Potser hi ha un sostre de vidre; no ho sé, ni m’importa, si cal treballar més dur, es treballarà, i tan de bo estiguem obrint camí a altres generacions, com altres dones ho van fer per nosaltres.”

 

Visiteu el web de la Bet.

 

ANNA MOLINS

 

Anna Molins una de les nostres dones fotògrafes

 

Més que no pas les pel·lícules, a l’Anna li fascinaven els making off. “Tota aquella gent que corria per darrera la càmera, entre cables i trípodes”. I per a aprendre aquella feina va venir a estudiar a l’ESCAC. Reconeix que l’ofici s’aprèn fora de l’escola, començant des de baix, “però surts de l’ESCAC amb els coneixements tècnics i sabent tot el que comporta fer una producció audiovisual –no només en allò referent a la teva especialitat.”

 

Segueix treballant amb els seus companys de promoció, molts dels quals són amics per a tota la vida, perquè sap què li poden donar i s’hi entén. “S’ha de tenir en compte que ens passem quatre anys junts, aprenent a discutir-nos, posant en comú idees i resolent conflictes, així que quan acabes la carrera mires de treballar amb la gent amb qui has connectat. Al ser de diferents departaments t’ajudes en les primeres feines i aprens del que ells fan. L’evolució es fa en paral·lel.”

 

No té manies, i s’ha dedicat tant a la ficció, els documentals, la publicitat, els vídeos corporatius i l’animació stop-motion. “L’objectiu sempre és cuidar la imatge, a partir d’aquí la diferència entre tots els tipus de produccions es troba a nivell de concepte, d’equip, de pressupost, de temps de preparació i de planificació.”

 

Reconeix tenir debilitat per treballar en ficció. “M’atrau moltíssim perquè m’agrada molt el món de la interpretació, i posar l’ull darrera la càmera quan hi ha bons actors i actrius davant m’atrapa molt. Preparar-la sempre és un repte i al rodatge m’agrada fer molta pinya i treballar mà a mà amb l’equip de fotografia.”

 

Curiosament, s’està especialitzant en treballar amb actors que no són de carn i os, sinó fets amb fusta o plastilina. De fet, ja el seu projecte final a l’ESCAC va ser un producte d’animació, El negre és el color dels Déus. I és tot un entrenament, assegura. “Treballar a escala petita comporta realitzar filigranes que fan que col·loquis la llum al mil·límetre i et tornis molt primmirada perquè tot agafi l’ambient o la textura que vols. Després, quan sóc als decorats reals d’altres feines i tot és ample i gran, m’ajuda molt haver treballat en petit.”

 

També li costa definir el seu estil. “El que m’agrada és que el director vegi reflectit el seu estil en el resultat final”, comenta. És clar que acostuma a il·luminar i treballar els espais d’una forma concreta. “Tinc manies i sé el que m’agrada i el que no. Per això de vegades em costa donar per bo un pla que no em convenç però que és el que vol el director. També cal aprendre a cedir.”

 

Finalment, respecte a la qüestió de la presència de les dones en els departaments de fotografia de les pel·lícules ens comenta un fet interessant, que ens porta de nou a l’època dels seus estudis a l’ESCAC. “En la meva promoció (la quarta) es va produir un fet insòlit. Érem set noies i quatre nois a l’especialitat de fotografia. Veníem d’una tercera promoció molt potent, on tot eren tot nois i només hi havia una noia. Teníem el llistó alt, perquè a banda de ser homes també eren bons i nosaltres volíem demostrar-nos que podíem fer-ho tan bé com ells. Vam ser força guerreres.”

 

Visiteu el web de l’Anna.

 

GRISELDA JORDANA

 

Griselda Jordana una de les nostres dones fotògrafes

 

La Griselda va entrar a l’ESCAC amb 18 anys quan, en paraules seves, “no tenia cap coneixement de cine.” Volia fer guió. Però de seguida va veure que allò que li agradava era el set; i més concretament, la càmera, la foto. En acabar els estudis, les primeres oportunitats li van venir de la mà de professors i companys de l’escola. “Vaig fer tot el recorregut, però una mica més ràpid del normal. No hi ha una manera d’arribar”, alerta. “En funció del teu caràcter tens un camí diferent. Pot ser frustrant mirar al teu voltant i veure que altres van mes ràpid; però si gaudeixes del camí, quina importància te!?”

 

Se la coneix més per pel·lícules com Family Tour de Liliana Torres, però va començar a obrir-se camí en films documentals. “Suposo que és més fàcil que et donin l’oportunitat, perquè acostumen a ser projectes molt més petits, amb equips de 3 o 4 persones.” Ens explica que “el documental requereix al fotògraf no només un domini tècnic, sinó també habilitats socials. Els personatges davant de la càmera s’obriran més o menys en funció de la relació que hi tinguis: una mirada, unes paraules amables, empatia… Moltes vegades depèn d’aquestes coses que algú confiï o no, que sigui un bon projecte o no. Es una experiència personal molt forta.”

 

El gènere documental també exigeix rapidesa en la presa de decisions i capacitat de planificar sobre la marxa, “perquè arribes a un lloc i has de decidir en cinc minuts des de quin punt de vista serà més maco, com explicarà mes coses i, fins i tot, com es podrà muntar al final.” Cosa que li ha permès agafar molta desimboltura en els rodatges. “La càmera la faig anar de forma natural”, diu.

 

La improvisació que demana el tracte amb situacions reals no treu que les gravacions s’hagin de planificar. La Griselda concedeix molta importància a aquesta preparació. “. Hi dedico moltes hores i m’implico moltíssim amb el director.” Admet que “les pel·lícules són dels directors. Nosaltres som un vehicle per tal que ells aconsegueixin allò que s’han imaginat. No crec en el director de foto estrella que avantposa el seu pla maco a la història.”

 

Això no treu que la seva fotografia resulti identificable, sigui quin sigui el projecte en què està treballant. “És difícil no tenir un estil propi. Tot passa pels teus ulls i decisions. No penso en quin estil vull tenir; el tinc i prou.” I el defineix com a ‘naturalista’. “Intento treballar amb llum natural als exteriors, i reforçar la llum en els interiors; encara que, segons com rodi el director, això no és fàcil, i et toca il·luminar més.”

 

D’altra banda, ens diu que el del cinema “és un mon molt masculí, però cada vegada menys. Jo sempre havia pensat que estava en desavantatge sent dona, però amb el temps m’he adonat que un cop jo ho he tingut clar i he fet el pas definitiu, les oportunitats han arribat. Ara crec que depèn més de com ets i d’allò que aportes. És important saber quin es el teu punt fort i potenciar-lo. Cada director necessita alguna cosa diferent, i sempre acabes trobant algú amb qui t’entens, i aleshores importa poc el gènere.”

 

ANDREA BIELSA

 

AndreaBielsa una de les nostres dones fotògrafes

 

“Ningú va dir que els començaments fossin fàcils… però amb una mica de paciència i afany s’aconsegueix tot el que un es proposa.” Així de positiva comença l’Andrea l’entrevista. Ho diu perquè en acabar els seus estudis a l’ESCAC va començar treballant en espots publicitaris com a tècnic de vídeo i auxiliar de càmera. L’experiència li va servir moltíssim per a poder veure des de dins tots els aspectes que comporta una producció professional, a més de per a conèixer directors de fotografia i aprendre del seu mètode de treball. El problema era que la van etiquetar com a ‘tècnic’ dins de l’equip del càmera, i costava que la veiessin com a directora de fotografia. Així que, valentament, va començar a dir ‘no’ a aquest tipus de treballs, i poc a poc es va anar guanyant els seus clients per fer produccions petites, videoclips, curts… “Fins que, sense saber com, només em sortien produccions de fotografia.”

 

Actualment, combina els treballs en direcció de fotografia amb la foto fixa per a revistes i marques comercials. “De fet cada vegada més. La majoria de marques estan començant a veure el fashion film com un imprescindible, així que en moltes ocasions faig les dues coses. A l’hora de treballar, l’única diferència és el tipus d’il·luminació. Llum contínua o llum de flash. L’important és tenir clar el que es vol fer i saber il·luminar, després és igual el tipus de captura que facis.”

 

Pel que ens explica, les dues indústries són igual de vàlides per a un director de fotografia, i en ambdues es troben oportunitats. Com sol passar, “és tot qüestió d’estar al lloc adequat, en el moment adequat. En ser autònoms el més dur és buscar clients. Per això jo recomano tenir un agent per et faci aquesta feina.”

 

Reconeix que ella ha tingut més sort en l’àmbit de la fotografia de moda. Un món cridaner, amb tantes grans firmes, marques de luxe, top models, actors, fotògrafs famosos… Encara que “mentre s’està treballant el glamur desapareix”.

 

Un món, a més, on la visió d’una dona està molt valorada. Diu haver-se trobat amb molts casos en què es prefereix una dona, “ja que tenim un tipus de sensibilitat diferent a la d’un home, i això és una cosa que sol agradar. No crec que sigui un món molt masclista, o almenys jo no m’ho he trobat. Això sí, cal tenir un bon assistent que estigui catxes.” (riu)

 

L’Andrea sembla més partidària que altres companyes seves de deixar la seva empremta en cada treball que fa, doncs considera primordial tenir un estil marcat. Encara que reconeix que “en funció del client hi ha vegades que t’has de desviar una mica de la línia, però sempre mantenint el teu toc de personalitat.” El càsting, adverteix, és fonamental a l’hora de treballar. “Si tens un bon model i t’entens amb ell, serà fàcil fer bé la feina. Cal transmetre la idea del que es vol aconseguir i després deixar-ho fluir.”

 

Finalment li vam preguntar si no té ganes de donar el salt al cinema. La seva resposta és clara: “Mooooolt!!!!!!!! Vaig estar a punt de fer una pel·lícula a Bollywood, i al final no va sortir. Em va donar moltíssima pena. Fer una pel·lícula com a directora de foto és un dels meus somnis i espero aconseguir-ho algun dia. L’important és no deixar de intentar-ho.”

 

Visiteu el web de l’Andrea.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *