ENTREVISTA A ARNAU VALLS, DIRECTOR DE FOTOGRAFIA

“A l’escola t’ensenyen a escriure amb imatges”

 

A l’Arnau Valls no l’acovardeixen els reptes. Creu que “si alguna cosa et fa por, segurament val la pena fer-la”. Per aquest motiu, en la seva carrera professional com a director de fotografia ha combinat films independents com el premiat Parque Vía, que va rodar a Mèxic, amb taquilleres produccions com 3 bodas de más. El seu versàtil treball, capaç de passar a l’explosió de colors de la comèdia de Javier Ruiz Caldera a la gelor d’un drama de ciència-ficció com EVA, ha estat guardonat amb premis nacionals (un Gaudí i una nominació als Goya per EVA) i internacionals (Millor Fotografia al Festival de Roma per Mai Morire). Actualment treballa en el segon film de Kike Maíllo, Toro.

 

 

Al llarg de la teva carrera has treballat en projectes molt diversos: des de comèdies (3 bodas de más, Somos gente honrada) a pel·lícules de ciència-ficció (EVA), o films indies com La influencia o Parque Vía. ¿Abordes des d’una perspectiva molt diferent cada un d’aquests films?

 

Per a mi aquestes pel·lícules no són tan diferents; allò que les uneix és que totes tenen darrere a directors amb una necessitat d’explicar històries i jo tinc la sort de poder acompanyar-los en aquest viatge.

 

El que sí és cert, és que cada projecte s’aborda de manera diferent, sobretot en termes de gènere i de producció. Les pel·lícules d’autor moltes vegades són produccions de baix pressupost, però això et permet dissenyar la pel·lícula d’una manera més creativa i personalitzada. Al cinema industrial crec que sovint caiem en considerar bons uns dissenys de pel·lícula ja preestablerts, mentre que el cinema d’autor es presta més a buscar fórmules de treball específiques per a cada història i situació. També crec que en aquest tipus de films un té més llibertat, també per a equivocar-se, i això habitualment és una cosa bona.

 

Pel que fa al gènere, en les comèdies intentes buscar el llenguatge i estil que més recolzi el factor més important: els actors. No crec en allò que a les comèdies la fotografia no és important; la història del cinema és plena de grans comèdies fotografiades increïblement bé.

 

En la ciència ficció, d’altra banda, el treball és molt més complicat perquè tot és possible. I quan tot és possible, has de generar el material de zero.

 

Treball d'Arnau Valls com a director de fotografia
EVA

 

Has estat el director de fotografia dels dos últims films de Javier Ruiz Caldera, Promoción fantasma i 3 bodas de más, així com del seu curtmetratge de graduació, Treitum. Ens pots parlar, en termes generals, del vostre treball conjunt?

 

Ens vam conèixer a l’ESCAC, érem companys de classe. Per al seu projecte final de carrera no tenia director de fotografia, i en un viatge de tornada del Festival de Sitges vam quedar en fer el curt junts. Un cop acabat, i després de superar els problemes habituals que tens quan rodes un curt, el primer festival on va ser seleccionat va ser el de Mura, a Almeria. Arribem allà amb la il·lusió d’ensenyar-lo al públic i durant la projecció ho vam passar fatal: no ens feia gràcia res! Ho vèiem tot horrible, fals, cutre… Jo pensava que era la pitjor fotografia que s’havia vist mai en una pantalla de cinema. En sortir del cinema i no sabíem on ficar-nos; recordo mirar al Javi, avergonyit, gairebé demanant-li disculpes; i a ell, horroritzat pel poc que s’havia rigut la gent. En aquell festival Treitum va guanyar el Premi del Jurat i el del Públic. Després van venir més de 50 premis.

 

Aquest mateix procés s’ha anat repetint al llarg de les nostres carreres: intentem fer una comèdia… patim… el Javi vol que la gent rigui… jo vull que es vegi bé. Mentrestant, busquem un llenguatge de càmera que acompanyi això tan difícil d’aconseguir que és “el to”, o “l’autoria”, o “l’estil”. Això que fa que certes imatges pertanyin només a l’univers del Javi.

 

I en el procés riem i patim junts, i ens aguantem l’un a l’altre… Això segurament és el més important.

 

Treball d'Arnau Valls com a director de fotografia
3 bodas de más

 

A part d’en les de Javi Ruiz, has treballat en altres pel·lícules dirigides per graduats de l’ESCAC, com Alejandro Marzoa (Somos gente honrada) o Kike Maíllo (EVA). Es parla molt de l’escola com un “clan”, o una família. Comparteixes aquesta visió?

 

Recordo que en els meus primers treballs de vídeo-assistent en publicitat, sent encara estudiant, a l’hora de dinar es parlava de “la gent de l’escola aquesta”; jo només resava perquè ningú em preguntés a mi d’on havia sortit. Ara és molt diferent. Crec que no hi ha cap rodatge a la nostra indústria on no hi hagi algú procedent de l’ESCAC, i ens enorgulleix a tots dir que som “gent de l’escola aquesta”. La indústria i els treballadors del cinema ens tenen en gran estima. És normal que al principi siguem els “novells”, però en general també els de l’ESCAC són els “responsables”, “treballadors” i “preparats”.

 

No crec que es parli de “clan”, però sí de “família”. I és cert que ho som una mica. Ens ajudem molt entre nosaltres. Jo em sento molt protegit per la gent de l’ESCAC, tant a nivell personal com professional.

 

Podries valorar la importància d’estudiar a l’ESCAC per a la teva carrera? Què t’ha aportat formar-te aquí?

 

L’ESCAC és un dels pilars de la meva vida! Sobretot perquè el meu major nucli d’amics prové justament dels anys de l’escola de cinema.

 

També vaig estudiar dos anys a l’escola de cinema de Lodz, a Polònia. Aquells anys van ser molt importants per a mi, però el que em va ensenyar l’ESCAC és la base de tot. Crec que a l’escola t’ensenyen a escriure amb imatges. Saber escriure no garanteix que facis un bon llibre, però és imprescindible si vols convertir-te en escriptor.

 

L’ESCAC ens va posar tot el necessari per aprendre a fer cinema, però per fer-ho necessites gent. Les persones que vaig trobar a l’ESCAC, i que ara segueixen sent companys de professió i de vida, són el millor que em va passar a l’escola.

 

El model industrial cinematogràfic està mutant. Experiències com Barcelona, nit d’estiu i l’eclosió de l’anomenat cinema “low cost” són un exemple clar d’un canvi de paradigma en el sector. Com valores aquests canvis?

 

Jo el que veig són directors que volen fer una pel·lícula, ¡i que la fan! I això sempre ha estat així, més o menys. Si llegeixes com van començar els grans directors t’adones que moltes vegades era de la mateixa manera: agafaven una càmera i ajuntaven una banda d’amics per fer les seves primeres pelis.

 

Amb això vull dir que crec que, com a model d’òpera prima, és fantàstic que la tecnologia ens permeti que amb una càmera que podem comprar a la FNAC, un bon grup d’amics aconsegueixi fer una peli.

 

Jo he vist Barcelona, ​​nit d’estiu i em sembla una òpera prima espectacular!

 

El que crec que hauria de passar l’endemà de l’estrena és que deu productors cridessin al director de la peli per començar a treballar en projectes. I crec que això no passa… Encara que tant de bo li hagi passat al Dani (de la Orden, director de Barcelona, ​​nit d’estiu).

 

Pel que el cinema “low cost”, és perfecte que existeixi. El problema ve quan només existeix aquest.

 

Barcelona, nit d’estiu

 

Pots valorar la influència que ha tingut el trànsit de l’analògic al digital?

 

És evident que la indústria ha apostat pel digital. En la postproducció, des de fa ja molts anys, i les possibilitats són infinites. En la distribució també, en major o menor percentatge segons els països, el camí està marcat i és una qüestió de temps que tot es distribueixi digitalment. En la captació, en el rodatge, té una implantació enorme, i crec que a la llarga s’imposarà definitivament per la quantitat d’investigació i inversió que estan fent les empreses de càmeres digitals. Encara que hi ha alguna cosa que gairebé tothom reconeix: el fotoquímic és el millor sistema de captació. Hi ha alguna cosa del fotoquímic que el digital encara no té: la textura, els colors, la latitud… És clar que són coses subjectives, i al cap i a la fi una peli no serà bona o dolenta pel format de captació. Però és una de les mil petites decisions que componen un treball cinematogràfic, de manera que és important decidir bé. De petites bones decisions vivim, crec.

 

Has treballat dins però també, molt, fora d’Espanya. És molt diferent treballar en una producció internacional?

 

Una de les coses que té el cinema és que et permet, o t’obliga, a viatjar. Rodar es roda més o menys igual a tot el món. Cada director és únic i això és el més important a l’hora de marcar com es roda, sigui aquí o fora. El que sí que és molt bonic és anar descobrint que el món està ple de persones molt diferents que es dediquen al mateix, amb les mateixes inquietuds que tu, i amb les mateixes pors, i amb alguna cosa que ens uneix per sobre de tot: la passió pel cinema.

 

A quins directors de fotografia actuals admires? Tenies algun referent, algun DOP mític al qual admiressis mentre estaves estudiant?

 

N’hi ha tants! Del cinema actual espero sempre amb expectació les pel·lícules de Roger Deakins, Emmanuel Lubezky, Robert Richardson, Eric Gautier, Benoit Debie, Rodrigo Prieto…

 

A l’ESCAC, el nostre fotògraf de capçalera era Darius Khondji. En Xavi Giménez ens ensenyava el raccord de contrast mirant una i altra vegada Seven.

 

A l’escola de Lodz vaig aprendre molt de fotògrafs com Sobocinski o Wojtech.

 

Em flipen les fotografies de les pelis dels setanta: Gordon Willis, Vittorio Storaro, Conrad Hall, Haskell Wexler… I al cinema espanyol li devem molt a Luis Cuadrado, José Luis Alcaine o Javier Aguirresarobe.

 

M’agraden també molt els fotògrafs d’imatge fixa. Busco inspiració moltes vegades en els llibres de fotografia de Saul Leiter, de William Eggleston o de Daido Moriyama.

 

I després hi ha els “ESCAC”! Per sort estic envoltat d’autèntics cracks, i això està molt bé perquè podem compartir constantment allò que anem fent: Oscar Faura, Edu Grau, Sergi Vilanova, Isaac Vila… La llista, per sort, és molt llarga!

 

I, finalment, quin consell donaries a un estudiant de Direcció de Fotografia que estigui acabant ara l’escola?

 

És difícil… Potser que no deixin d’intentar-ho! Si el que un vol és fer cinema, cal insistir, i no conec ningú que ho hagi intentat de veritat i no ho hagi aconseguit. I potser que és tan important allò que un fa com allò que un no fa.

 

2 pensamientos sobre “ENTREVISTA A ARNAU VALLS, DIRECTOR DE FOTOGRAFIA”

  1. Me interesba bastante la entrevista, la verdad. Durante unos meses Arnau me dio clase y quería volver a “oir” lo que tenia que decir.

    Es una pena que solo se publique en catalán, me he quedado igual que si no la hubieran hecho.

    Un saludo

    1. Hola, Ignacio.

      Como podrás comprobar, en el blog publicamos contenidos tanto en catalán como en castellano (con predominio de este último), pues ambos son idiomas propios de nuestra escuela. Damos libertad a nuestros alumnos y colaboradores (responsables de la mayor parte del contenido) para expresarse en la lengua que prefieran, pues nos gusta la diversidad; la encontramos más creativa. Y eso vale también para nuestras producciones audiovisuales. Lo que no hacemos es duplicar textos para que aparezcan en ambos idiomas por cuestiones de gestión y volumen.

      Confiamos en que te interesen y puedas aprovechar futuras publicaciones.

      Un saludo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *