REFLEXIONS DOCUMENTALS: “CIUTAT MORTA” I “SUPER SIZE ME”

CIUTAT MORTA

 

Ciutat Morta és un documental dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega que intenta treure a la llum un dels casos de corrupció policial més ombrívols del panorama espanyol, el 4F. La nit del 4 de febrer de 2006, cinc joves van ser arrestats durant el desallotjament d’un teatre okupat a Barcelona. L’acció es va desencadenar en una batalla campal i des de la casa okupada es van començar a llençar objectes. Una de les torretes llençades va impactar contra el cap d’un policia que no portava casc, causant-li així una fractura a la base del crani i deixant-lo en estat de coma. Tres joves d’origen sud-americà van ser detinguts, greument torturats i privats de llibertat durant 2 anys, a l’espera d’un judici on poc va importar que els detinguts estiguessin a peu de carrer en el moment que l’objecte va ser tirat des d’un terrat. Uns altres dos detinguts d’aquella nit, la Patricia i l’Alfredo, ni tan sols es trobaven al lloc dels fets i van ser detinguts en un hospital pròxim perquè els van considerar sospitosos per la seva forma de vestir. Van ser condemnats a penes de dos anys i mig de presó acusats d’homicidi i d’agressió a l’autoritat. Desgraciadament, el 26 d’abril de 2011, Patricia Heras, va decidir acabar amb la seva vida.

 

 

 

Quan acabes de veure el documental et sents fortament contaminat. Tot el que explica i calla produeix un efecte en l’ambient, amb una certa aroma putrefacta, que apunta que hi ha alguna cosa que falla en el sistema d’aquest país i fa que perdis totalment la fe en la justícia. Les autoritats no poden acceptar que el sistema falli, ja que un sistema no pot tenir errors. Quan s’assumeix que un sistema té errors, deixa de funcionar com a sistema. I el documental reflexa perfectament que les estructures d’aquest país fallen, i molt, el que passa es que no és admissible que fallin perquè llavors s’han de canviar. I això en el nostre país, pel que es veu, és impensable.

 

El documental posa en evidència la suposada neutralitat dels jutges i del cos policial i demostra que és totalment falsa. Els jutges apliquen la llei en base a la seva ideologia, ja sigui d’esquerres o de dretes. I el problema és que avui en dia, el cos funcionarial de jutges és un cos bàsicament conservador, aferrat en gran part al passat. De fet, molts vénen del règim franquista. Tots sabem que la transició no ha sigut modèlica en cap aspecte, però en el poder judicial es que ni tan sols ha succeït. Els magistrats del Tribunal Suprem van jurar els principis fonamentals de El movimiento i encara estan en actiu, i n’hi ha que fins i tot s’han manifestat públicament com a simpatitzants del franquisme. Llavors no és d’estranyar que els sistemes utilitzats estiguin carregats d’errors propis d’una època passada.

 

Els perjudicis també plantegen una reflexió molt important en aquest cas. Ja que des del punt de vista de la societat d’aquest país, la Patricia i l’Alfredo no eren considerades persones normals i corrents, i és justament per això que els van detenir a l’Hospital del Mar, per les “pintes”. És fascinant l’insòlit que representa per aquesta societat que una persona jove i estudiosa, experta amb literatura, amb una sensibilitat literària i poètica espectaculars, com ho era la Patricia, pugui vestir d’una manera diferent dels cànons de moda i bellesa que hi ha establerts. En aquest país pel simple fet de tenir un aspecte físic i una estètica determinats ja passes a formar a un grup que es considera, en aquest cas, marginal. I sincerament crec que la gent hauria de tenir més por del senyor amb corbata, que aquest sí que és un lladre de veritat, que de la gent que vesteix simplement d’una manera alternativa. Que una persona pel simple fet de portar un pentinat que no quadra, o una vestimenta que no trobem adequada respecte els patrons de suposada normalitat, passi a ser sospitosa d’un delicte, és molt greu. I per molt estúpid que soni, la mentalitat utilitzada en la seva detenció va ser considerar que amb la roba que portaven bones persona no podien ser, i això és justament el que passa en una dictadura.

 

El suïcidi de la Patricia és un punt fonamental en aquest documental. Si ella no s’hagués suïcidat, provablement aquest documental no s’hagués fet, i ara mateix no estaria reflexionant sobre aquest cas. Tots sabem que el suïcidi té un component multi causal, i al cap i a la fi sempre és decisió d’un mateix fer el que hagis de fer, però ella en el seu missatge d’acomiadament fa una al·lusió directa a la presó. I si no s’hagués trobat implicada en tota aquesta trama molt segurament les coses haurien anat d’una altra manera. D’alguna manera la prova de la veritat, el fet que es desmuntes tot l’entramat d’aquest cas, malauradament és la vida.

 

El documental tracta molts temes que obren grans debats i que ens permetrien reflexionar durant hores. Abús de poder, suïcidi, detencions il·legals, racisme, perjudicis, estat policial, cos jurídic… I també deixa obertes moltes preguntes que confirmen tota aquesta bola de mentides. Si els fets van passar exactament com dicta la sentència, per què els hi van posar una pena tan baixa per la gravetat que suposen els fets? Potser es que van tractar de buscar uns situació d’acomodament, de compromís; i amb la veritat és molt difícil trobar una situació de compromís. Ciutat Morta no naix de la necessitat de fer una pel·lícula, sinó de la necessitat d’explicar la veritat del 4F, és a dir des de l’activisme polític. Aquest documental és un clar exemple, com molt bé va dir Montesquieu, que no existeix pitjor tirania que aquella exercida a l’ombra de la llei amb aparença de justícia.

 

———————

 

SUPER SIZE ME

 

Super size me és un documental de Morgan Spurlock que tracta sobre la obesitat i de com les cadenes de restaurants promouen aquest estil de vida, la malnutrició i el sedentarisme. El 2003 una demanda judicial promoguda per la obesitat de dues adolescents contra la companyia McDonald’s va ser rebutjada pel jutge en qüestió, ja que va al·legar que no es podia demostrar que la causa d’aquesta obesitat fos culpa de les companyies de menjar ràpid. Morgan Spulock, coneixedor del cas d’aquestes adolescents, va decidir crear aquest documental per tal d’estudiar fins a quin punt és tan perjudicial el menjar ràpid. Per fer-ho, Spulock va utilitzar el seu propi cos com a conillet d’índies per l’experiment. Va passar-se tot un mes alimentant-se únicament de menjar de la cadena McDonald’s, obligat per ell mateix a consumir porcions gegants (Super size) de menjar i refrescos cada cop que li oferien. Spulock es va sotmetre a un control mèdic abans d’iniciar l’experiment i van considerar que el seu estat de salut era perfecte. Per analitzar l’evolució del seu cos al llarg de tot aquest mes i per garantir la seva salut física i mental igualment també es va fer supervisar per professionals mèdics. Poc a poc, va començar a trobar-se cada cop més malament, li costava dormir, havia perdut el desig sexual i a mesura que avançava el mes es trobava més cansat i amb menys energia. Al acabar l’experiment. Spurlock havia guanyat 11 kg de pes, havia consumit un 180% més hidrats de carboni, la ingesta de grasses havia sigut el doble de la requerida, acabant de consumir, al cap del mes, un total de fins a 13 kg de sucre.

 

 

El documental doncs, busca resposta al problema de la obesitat dels Estats Units, relacionant-la directament amb el fast food. Però de qui és la responsabilitat d’aquest problema, és individual o corporativa? Per una banda, el creixement de les cadenes de restaurants de menjar ràpid provoca indiscutiblement que augmenti el problema de la obesitat ja que promou aquesta forma de vida al vendre aliments alts en grasses saturades, conservants artificials i grans quantitats de sucre, utilitzant publicitat de tot per tal d’atraure la població i, en especial, els nens. Per altra banda però, una gran responsabilitat també la tenim nosaltres al deixar-nos convèncer a l’hora adoptar aquest estil de vida. Tenim el poder total per decidir el que creiem que ens convé o no. El problema el trobem, i és justament això el que denunciaven les dues noies de les que parlàvem abans, és que molts cops aquest tipus de cadenes no proporcionen informació suficient sobre els ingredients que porten ni sobre els possibles riscs per la salut, i a més a més utilitzen una estratègia de màrqueting dirigida directament als nens, el sector més innocent i fàcil de convèncer.

 

Així doncs, tornem a plantejar-nos la situació fonamental: on s’ha de situar la línia entre la responsabilitat de l’individu de cuidar-se d’un mateix i la responsabilitat de la societat per garantir la seguretat de l’individu? Una persona hauria de saber que ingerir grans quantitats del menjar que proporcionen aquest tipus de cadenes alimentàries pot provocar un augment de pes i altres problemes de salut pel seu alt colesterol, grasses, sal i sucre i, per tant, en aquest cas no es necessari protegir a ningú dels seus propis excessos. Ningú és obligat a menjar aquest tipus d’aliments ni molt menys a demanar la ració més gran. Així doncs, sempre i quan la decisió sigui presa lliurament i amb els coneixements adequats la responsabilitat és única i exclusivament del consumidor. Ara bé, hi ha un contrapunt en aquest dilema on aquesta llibertat i responsabilitat individual queden qüestionades al observar les estratègies de màrqueting i publicitat que utilitzen aquestes companyies. Com molt bé explica el documental, un estudi recent sobre l’alimentació infantil als Estats Units, determina que el 78% dels anuncis de televisió d’aliments que van dirigits als nens promouen productes coneguts com a junk food, amb clares carències nutricionals i amb una gran quantitat de calories. L’estudi també inclou l’efectivitat del màrqueting a crear persones fidels a unes marques en concret, des de ben petits ja, que aniran mantenint al llarg de la seva vida. Aquestes companyies s’aprofiten de la innocència i desinformació dels nens per atraure’ls als seus llocs de venta, coneixedores també de la influencia que tenen els nens sobre els adults a l’hora d’escollir certs productes o marques. I, evidentment, si el nen o nena va a menjar un lloc d’aquests no hi va sol, sinó que l’acompanya la seva família, per tant més beneficis per l’empresa. És per això que aquestes empreses inverteixen una quantitat estratosfèrica de diners en publicitat i promocions dirigits als nens perquè consumeixin el producte. S’utilitzen joguines, parcs infantils, i personatges populars, com el pallasso Ronald McDonald’s, per aprofitar-se de la seva innocència i crear benefici a partir d’ella.

 

Així doncs, podem arribar a la conclusió que hi ha una responsabilitat compartida en tot aquest conflicte. El documental proposa una exercici de coherència interna a l’hora de decidir per un mateix que és el que més ens convé i, sobretot, remarca la responsabilitat com a pares a l’hora d’educar als fills. Ja que molts mals hàbits que s’agafen de petits es van arrossegant al llarg dels anys. Per part de les companyies, crec que no es pot il·legalitzar un tipus de menjar pel fet de portar un cert nombre determinat de calories o tenir un gran índex de sucres. El que sí que es pot fer es lluitar perquè tots els punts de venda d’aquest menjar hi hagi tota la informació adient del producte per tal de que el consumidor estigui informat i acabar amb les seves estratègies de màrqueting, tan perilloses per la nostre societat.

 

Oriol Pons

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *