L’Home que torna a les estrelles

David Bowie
Fotograma de L’home que va caure a la terra

 

El 10 de gener, una de les majors influències de la música popular, ha tornat a les estrelles: l’home que va caure a la terra, Ziggy Stardust, el duc blanc, Aladinn Sane, David Robert Jones… David Bowie.

 

Aquest joc de canvi de personalitat caracteritzava al cantant. Fet que prova les contínues re-invencions i innovacions que el consolidaven com un dels personatges més camaleònics i amb un repertori musical més variat. Fou probablement aquesta la raó del seu èxit, no només als anys setanta, sinó gairebé al llarg de cinc dècades.

 

 

A més, Bowie també va exercir d’actor i sent aquesta una ressenya cinematogràfica, ens referim a una de les pel·lícules més representatives que protagonitzà el músic: L’home que va caure a la terra (1976). Aquesta pel·lícula britànica dirigida per Nicholas Roeg es considera una de les pel·lícules de culte més importants de l’època.

 

Dins del gènere de ciència-ficció i basada en la novel·la de Walter Tevis, ens narra la història d’un extraterrestre: en Thomas Jerome Newton (David Bowie) que viatja a la terra per a intentar salvar el seu planeta de la sequera. Bowie queda retratat com un salvador messiànic que ve a la terra a salvar-nos i redimir-nos.

 

Portada del disc de David Bowie: Low (de la triología: Berlín) també fotograma de la pel·lícula L’home que va caure a la terra

 

L’ excentricitat del músic, el seu físic androgin, la seva popularitat i la ja citada facilitat per a interpretar a personatges de l’estil, provocà que fos aquest el paper més reconegut que interpretà Bowie en tota la seva carrera com a actor. Diguem que Roeg, com a admirador, ens va fer la pel·lícula en què tots volíem veure a Bowie en un esplendor estètic molt determinant.

 

Tot i trobar-se Bowie en la seva etapa més ‘humana’ (etapa en la qual es feia anomenar ‘el duc blanc’) és evident la facilitat del músic per a l’extravagància, no només física sinó psicològica.

 

Ens trobem davant d’ un clàssic de la cinematografia, un film que funciona d’avantsala del moment de la millor etapa creativa de Bowie (la trilogia Berlín), una pel·lícula on cada pla respira l’estil pop que tant caracteritza les produccions d’aquesta època.­­­

 

Gerard Borràs

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *