CRÍTICA DE “THE SURVIVALIST”

Retorn a l’estat de natura

 

Homo homini lupus est – Plaute

 

Aïllat de tota civilització, protegint la seva petita granja en una cabanya al mig del bosc és com trobem un solitari Martin McCann tot just començar la pel·lícula. El protagonista es mou amb una tensió constant a cada pas que fa, cosa que no deixa relaxar l’espectador ni un sol moment al llarg de tota la pel·lícula. Atents a tot possible perill del món que ens presenta Stephen Fingleton a la seva òpera prima, ens trobem en un escenari postapocalíptic en què la majoria de recursos naturals s’han exhaurit, els aliments han passat a ser els béns més preuats i on tot es regeix per la llei del més fort. La vida solitària del protagonista però, quedarà trencada amb l’arribada d’una senyora gran (Olwen Fouere) i la seva filla (Mia Goth).

 

Martin McCann enmig de la naturalesa atent a tot perill a The Survivalist
Martin McCann enmig de la naturalesa atent a tot perill

 

 

Stephen Fingleton, després d’haver escrit i dirigit quatre curtmetratges, s’atreveix amb un llarg que deixa enrere qualsevol pel·lícula postapocalíptica convencional, les quals, aparentment, són aspres i dures, però sempre amb un missatge humanista i esperançador. Fingleton opta per allunyar-se d’aquest tòpic i la banya d’un realisme extrem en què l’home s’ha convertit en un llop per a l’home i on tothom fa tot el possible per sobreviure, ometent tot principi ètic i moral. De fet, l’obra té un rerefons filosòfic molt important. Se’ns planteja un escenari com el que defineix Thomas Hobbes en la seva obra Leviatan: «Trobem en la natura de l’home tres causes principals de discòrdia: primera, la competència; segona, la desconfiança; tercera, la glòria. La primera causa impulsa els homes a atacar-se per aconseguir un benefici; la segona per aconseguir seguretat; la tercera per guanyar reputació. […] Amb tot això és manifest que durant el temps en què els homes viuen sense un poder comú que els atemoreixi a tots, es troben en la condició o estat que es denomina guerra; una guerra tal que és la de tots contra tots».

 

Així doncs, davant d’una absència d’institucions polítiques i d’un contractualisme social, la humanitat viu en un estat de guerra permanent en què cadascú mira per si mateix per tal de sobreviure. La característica que defineix l’home quan es troba en aquest estat és l’egoisme, però no hem d’oblidar que l’home està dotat de raó i de sentiments. Per tant, l’aspecte filosòfic de la pel·lícula es podria resumir en la confrontació entre l’egoisme del protagonista a causa de l’estat de natura en el qual es troba i els sentiments que experimenta amb l’arribada de Kathryn (Fouere) i Milja (Mia Goth).

 

L’egoisme i la desconfiança, sentiments omnipresents al llarg de tota la pel·lícula

 

L’explicitat i la cruesa de les imatges juntament amb una actuació excel·lent dels tres protagonistes —capaços d’expressar sentiments molt complexes amb molt poc diàleg— fan que l’espectador empatitzi amb els personatges de forma molt més dinàmica. I és que ens trobem davant d’una pel·lícula pràcticament muda i amb la naturalesa com a banda sonora, on amb un gest o una mirada es diu més que amb tres pàgines de diàleg. Tot això, juntament amb la fenomenal direcció de Fingleton, que va ser premiat amb el Citzen Kane com a millor director revelació a l’última edició del Festival de Sitges, va fer que el públic sortís, segurament, amb un concepte de la naturalesa de l’ésser humà diferent del que tenia a l’entrar.

 

Oriol Pons

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *