CENTENARI DEL NAIXEMENT D’ORSON WELLES

Aquest  6 de maig de 2015, se celebra el centenari del naixement d’Orson Welles, un dels cineastes que més ha influït i ha marcat no només la història, sinó l’evolució del setè art.

 

Tot i ficar-se de cap en el món cinematogràfic i deixar-nos unes pel·lícules amb una potència visual espectacular i unes històries addictives, Orson Welles es caracteritza per ser un personatge polifacètic, en tant que també va destacar en el món de la ràdio, del teatre i es dedicà a la pintura. A més a més, cal mencionar que en el cinema, malgrat ressaltà, sobretot, com a director i guionista, també va ser actor i en ocasions va contribuir en el departament d’art i en el muntatge.

 

 

“Jo no crec que cap paraula pugui explicar la vida d’un home”

 

Orson Welles (Kenosha, Wisconsin, 6 de maig de 1915 – Hollywood, Califòrnia, 10 d’octubre de 1985) va mostrar un interès cap a tot allò artístic des de ben petit, gràcies a la seva mare, a qui va perdre amb tan sols nou anys. Als 20 anys va produir la seva primera obra teatral, Macbeth, amb elements de la cultura vudú i adaptada per ell mateix.

 

Tanmateix, allò que el va donar a conèixer al públic nord-americà, i per tant, que el portaria a la fama, va ser el serial radiofònic The Shadow, el qual va començar a emetre’s l’any 1937.

 

La seva credibilitat a l’hora d’actuar i la capacitat per cridar l’atenció del públic mitjançant la seva forma de narrar van manifestar-se colossalment durant una retransmissió radiofònica en què informava de l’arribada de marcians a la Terra. Tal va ser la credibilitat de la retransmissió que el país sencer va patir un moment de pànic, fins que al final del programa, conegut com War of The Worlds (1938), en honor a l’obra de H. G. Wells, Orson Welles va deixar clar que s’havia tractat d’un episodi fictici destinat únicament a l’entreteniment dels oients.

 

Cal tenir en compte que mentre treballava a la ràdio va formar amb John Houseman el Teatre Mercury, en el qual va començar a treballar amb actors amb què treballaria més tard en el cinema.

 

“Un escriptor necessita un bolígraf, un artista un pinzell, però un cineasta necessita un exèrcit”

 

Gràcies a la popularitat que va adquirir, la RKO li va oferir l’any 1939 un contracte per dirigir, produir i escriure dues pel·lícules amb unes llibertats artístiques absolutes.

 

De forma que el seu primer contacte amb el cinema de forma professional va consistir en la direcció de Citizen Kane (1941), un film que destaca per ampliar les bases que havia seguit fins el moment el cinema clàssic. Conseqüentment, amb aquest film, Orson Welles es defineix no només com a un director rupturista, excèntric i megalòman, sinó com a un autor.

 

 

Influenciat per Renoir, Welles desenvolupa una reflexió sobre la dificultat de captar la realitat alhora que trenca amb la forma, la posada en escena, l’estètica i l’estructura del cinema de l’època, exaltant l’espectacularitat i potenciant les emocions de l’espectador.

 

A partir d’aquest moment es va submergir completament en el món cinematogràfic, fent grans pel·lícules com The Lady from Shangai (1947), Othello (1952), Mr. Arkadin (1955), Touch of Evil (1958) o F for Fake (1973), on torna a jugar amb la relació entre la realitat i la il·lusió per enganyar l’espectador. En algunes de les seves pel·lícules fins i tot va treballar d’actor, ja que era una de les maneres mitjançant les quals adquiria el capital suficient per després poder finançar els seus propis films. A més a més, seguia produint i actuant en obres de teatre pel mateix motiu, poder produir els seus propis projectes.

 

Fins el dia de la seva mort, Orson Welles no va deixar d’implicar-se completament en el setè art, fins el punt que va morir d’un atac de cor mentre mecanografiava unes instruccions d’escena pel material que es projectaria aquell mateix 10 d’octubre de 1985.

 

 “L’estil és saber qui ets, què vols explicar, i no passar del tema”

 

Tenia un estil únic i barroc, influenciat fortament per l’expressionisme, com es pot apreciar amb el joc de llums, sobretot amb la presència de clarobscurs, i en certa distorsió en els plans.  Va aplicar per primera vegada en la història del cinema plans subjectius i va utilitzar plans picats i contrapicats força exagerats. El seu cinema no només d’estaca per la seva tècnica perfecta i la temàtica pròpia del cinema negre, al voltant dels gàngsters i el misteri, sinó per l’ambició dels seus projectes, cosa que va causar que altres directors i productors cinematogràfics els descrivissin com excèntric i costós.

 

En conclusió, gràcies a la seva visió de l’art completament diferent a la dels seus antecessors, va trencar tot el cinema que s’havia fet fins llavors i va revolucionar el cinema de l’època, encaminant el cinema en una altra direcció i constituint un punt i apart en la història del cinema; fet pel qual és considerat, junt amb Alfred Hitchocock, el pare del cinema modern.

 

Òscar Larraga Domènech

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *