CRÒNICA DE L’ALTERNATIVA. FESTIVAL DE CINEMA INDEPENDENT DE BARCELONA

Si faig la vista enrere a tota aquesta setmana de festival he de dir que m’he sorprès, i molt.

 

Recordo el primer dia quan, asseguda al tren en el camí d’anada al CCCB, no deixava de preguntar-me: amb què em trobaré? Quan dius que vas a un festival de cinema, la gent sol imaginar-se “red carpets”, molts periodistes, gent famosa i elegant… L’Alternativa és un d’aquells festivals que clarament s’exclou d’aquesta categoria.

 

El Hall de L’Alternativa. Espai de trobada.

 

El sentiment és el de trobar-me com a casa, per la familiaritat, la senzillesa y naturalitat de l’ambient. El festival desprèn això i molt més, i crec que el Hall és la sala que més personifica la seva essència. Hamaques, coixins per terra, matalassos… la gent es posa còmode i comenta. És una zona de pas, de moviment, i una zona de barreja ja que no sols hi trobem el públic del festival sinó també el públic d’altres exposicions del CCCB. Això, per a mi, és l’Alternativa, és el cinema. Aquesta sala està oberta a tothom. No es necessita entrada per a accedir-hi i això la fa diferent. Amb projeccions non-stop i la gent parlant. Al cap i a la fi el cinema està fet per a això: per a reunir persones al voltant d’una experiència col·lectiva que dóna pas a idees, sentiments, opinions, punts de vista diferents… M’agrada perquè aquesta és potser la sala més salvatge, la més autèntica. Es deixa de banda tota aquesta suposada aparença que ha de tenir el cinema i es queda amb el que importa: el què i el perquè.

 

49 països participants i 150 projeccions al llarg de tota una setmana. Evidentment no vaig poder assistir a totes elles però vaig poder disfrutar de Diop Mambèty, Anne Marie Mièville juntament amb Godard, María Cañas, Camila José Donoso, Harun Farocki, José Alayón… Una gran varietat d’autors, una gran varietat de temàtiques… i un joc amb el temps que m’ha permès ampliar una mica més la meva visió sobre el cinema d’aquests últims 40 anys.

 

“Naomi Campbel” de Camila José Donoso i Tomás Videla

 

Trobo que aquesta varietat converteix l’Alternativa en un festival de culte. No en el sentit que un necessita saber per a entendre sinó perquè un cop es surt d’allà el públic s’ha enriquit culturalment. És curiós el que es pot arribar a aprendre escoltant converses alienes sortint de les projeccions, assistint a col·loquis de directors, intercanviat opinions al Hall o simplement fent cua.

 

Tota la diversitat d’activitats que oferia el festival (seminaris d’escoles, taules rodones, tallers infantils, masterclass…) va portar a un públic molt variat també. Gent jove, gent gran, nens… Tots reunits en un mateix punt compartint coses diferents i a la vegada similars, rebent una mateixa idea de maneres diferents.

 

Sarah Romero (1er)