QUÈ SE SENT EN GRADUAR-SE A L’ESCAC

Durant l’acte de graduació de la 17a promoció de l’escola, el passat dia 21 de novembre, dos alumnes van llegir un discurs en representació de tots els seus companys. El text, escrit a sis mans per la Judit Cortina (producció), l’Oriol Puig (guió) i el Xavi Toll (producció), descriu molt bé com se sent un estudiant un cop finalitza els seus estudis a l’ESCAC. Creiem que és interessant per aquest motiu, i com que a més és molt divertit, el reproduïm aquí.

 

graduacio
Xavi Toll i Judit Cortina llegint el seu discurs sota l’atenta mirada de la mesa presidencial

 

ART O CRISI?

 

Bona tarda, autoritats, rector de la UB, Director de l’ESCAC, Padrins varis, pares i mares que ens estimeu i pagueu matrícules, companys en procés de graduació.

 

Avui tanquem quatre anys. No només acadèmics, també personals. Hem crescut, hem canviat, però per sobre de tot, hem après.
Hem après a conviure, a enfadar-nos i discutir. Hem après a plantejar-nos molts tipus de cinema i mil històries més. I aquestes històries ara les sabem explicar. Estem aquí per aquest motiu, perquè ens volem dedicar a explicar històries.

 

Els que estem avui aquí no som gent normal. M’explico: algú em pot dir en quina altra carrera els alumnes es preocupen per a quina hora marxa el sol? O en quina altra carrera un alumne prepara entrepans als altres companys i alhora es passa tot l’any lluitant inútilment per no fer-ho? Coneixeu alguna carrera en què una part molt reduïda dels alumnes es dediqui a escoltar les converses privades dels seus amics amb micròfons encesos dissimuladament? O en què no es dormi una nit a la setmana de forma estipulada per anar a rodar? No som gent normal però hi ha una cosa clara: els que hem quedat, ho hem fet perquè això ens agrada.

 

Però la pregunta és: ho teníem clar el primer dia que vam trepitjar l’ESCAC?

 

Fem memòria. 21 de Juny de 2010, Proves d’accés al Grau en Cinema i Mitjans Audiovisuals. ESCAC, Terrassa. L’edifici que avui hem trepitjat tantes vegades, era molt diferent aquell dia. Hi havia nervis, molts desconeguts i unes proves que ens semblaven impossibles de superar. Per a alguns de nosaltres era ben bé com fer els càstings d’Operación Triunfo. Però vam poder amb elles, igual que amb tota la resta d’obstacles que ens han portat fins aquí.

 

I dit i fet, ens descobrim a nosaltres mateixos el primer dia de l’ESCAC. Uns dies en què tots volíem ser directors sense saber molt bé per què. I podíem viure moments que avui, vistos perspectiva, foren èpics. Parlo del Xavi Toll fent foto en un curt, o la Blanca Vendrell intentant fer so. Tots hem passat per aquelles especialitats que no se’ns donaven bé, però al final tots els camins porten a Terrassa i tots hem trobat el nostre espai.

 

Avui ens podem sentir orgullosos dels tràilers que es projectaran aquí. Però per saber on som i on anem, és important saber d’on venim.

 

L’art del desenfoc, de la vibració estilitzada de la càmera, aquells ‘paneos’ que mai van arribar a bon port o aquells curts als què per molt que els hi apugéssim el ‘brillo’ en postproducció, mai hi vam veure res.

 

Gràcies a déu que hem millorat una mica. Per sort vam deixar enrere aquest infern de despropòsits generals que no podem deixar de recordar amb certa nostàlgia. I així vàrem arribar al tercer curs, el curs del gran canvi. Tots plegats vam deixar enrere la multitasca i vam digievolucionar a directors, sonidistes, muntadors, productors, guionistes, documentalistes, fotògrafs, artistes, i els que fan efectes especials, que no sabem ben bé com anomenar-los (efectistes especials?). Tots ens vam créixer; ara ja érem algú. Construírem junts una identitat professional que ens permetia treballar en equip i aconseguir fites més ambicioses. Cada cop més i més fins arribar als temuts, desitjats, disputats PROJECTES FINALS. Quinze treballs de ficció i 5 de documental dels què avui en podreu veure una petita mostra.
Quan els escrivíem, els somiàvem; i quan els preproduïem, veiem com una gran massa sense forma ni aparença s’acostava a nosaltres per apoderar-se d’una petita part de les nostres vida. Aquest n’és el resultat. Això és el que hem fet: han estat 8 mesos de preproduccions i rodatges que no sempre han estat fàcils; de fet, la majoria de vegades han estat més aviat complicats. Des de Barcelona fins a Marsella, passant per Port de la Selva, el Pallars Sobirà, el Delta de l’Ebre, Almeria, Sevilla, Polònia o Haití. Per tots aquests llocs em passejat les nostres càmeres i hem intentat trobar-hi una història, un personatge, una vivència que explicar.

 

Sí, ens agrada complicar-nos la vida. I ens l’hem complicat. I n’hem patit les conseqüències. Però aquí estem, som el que veureu, de moment. Perquè volem ser molt millors.

 

Avui deixem l’escola o la universitat, o com li vulgueu dir. Sabem que aquí les coses han estat més fàcils, que ara ve allò que nosaltres anomenem el GRAN ABISMO. Estem cagats pel que vindrà: es pot viure sent guionista? Director? Director d’art? Podrem fer cine? O farem videoclips dels nostre col·legues durant 10 anys més? Siguem honestos, la indústria no ens està preparant una festa sorpresa de benvinguda. Prou fan intentant sobreviure.

 

Però la pregunta que ens fem avui és la següent: i si ho fem d’una altra manera? Allò que avui surt d’aquí no hauria de ser una fotocòpia del que ja existeix, però sí hauria de ser un reflex d’allò que es fa avui. Tot i així, siguem valents, ambiciosos, fem tants curts com faci falta, tants videoclips com la nostra economia ens permeti, pel·lícules grans i petites, i sobretot intentem construir el cinema del futur, ni millor ni pitjor que el del passat; el nostre. I fem-ho de manera valenta, ambiciosa i coherent. Perquè no volem que vosaltres, pares, sigueu els únics que vagin a veure allò que fem, sinó que poguem ser capaços d’arribar a la gent amb allò que els podem donar: les nostres històries.

 

Avui en aquesta sala ens graduem persones molt diferents, amb visions encara més diferents del cinema. I és d’aquí, de les nostres diferències, d’on més hem après. Que siguin doncs, aquestes diferències les que ens donin identitat, caràcter i molta paciència per a esforçar-nos, perquè encara ho hem d’aprendre tot.

 

Moltes gràcies, i enhorabona a tots els graduats.